Buscador web


Paraula:


Destacats







Gandia

Passeig de Germanies


Antiga Universitat

Evolució urbanística del municipi

A partir de la conquesta cristiana la decadència de la fortalesa de Bairén fou acompanyada per la consolidació del nou nucli junt al riu Serpis. Aquest nucli medieval formava una àrea tancada per unes muralles manades construir per Jaume II a partir de 1305.

El recinte emmurallat començava al Palau Ducal, vorejava el riu fins el convent de Santa Clara, continuava per l'interior de les cases a l'esquerra de l'actual avinguda d'Alacant fins l'extrem del carrer Major. Des d'allí dividia les cases que hui donen al carrer Major i al duc Carles de Borja, arribava fins la plaça de Jaume I (antiga plaça del Segó) i continuava fins el passeig de les Germanies des d'on, formant un angle recte, tornava al riu per la part dreta del Palau Ducal.

Gandia comptava amb tres carrers: el Major, carrer irregular en el centre de la vila on residia la majoria de la població i que arribava fins l'actual passeig; el carrer de la Plaça (actual Sant Duc i Sant Pasqual), situat en el centre simbòlic de la vila, hi tenien lloc les relacions comercials així com l'edifici senyorial més important: el Palau Ducal, que concentrava el poder civil, polític, religiós i cultural; i per fi, el carrer del Riu, junt a un costat del Palau, i empalmant amb el carrer de la Plaça, estava aïllat del camí a la mar per l'horta del convent de Santa Clara.

Aquests tres carrers estaven creuats per una sèrie de carrers perpendiculars que tenien diferents direccions i eren irregulars en el traçat. Servien per a establir la comunicació entre els carrers principals i albergaven gran part dels habitatges dels ciutadans. La vila presentava un traçat ortogonal, encara que existien algunes alteracions en la seua direcció, el que podria estar ocasionat pel manteniment de la morfologia dels musulmans o per la incapacitat dels dirigents municipals d'organitzar els carrers d'una manera coherent.

Els tres carrers anaven de nord a sud perquè havien estat desenvolupats paral·lelament al riu (com París o Londres).

Les portes de la muralla se situen en punts que controlen els fluxos de major afluència de gent. Així, al nord del carrer Major se situa el portal de València, que donava directament al camí que duia a aquesta població. Al nord-oest del carrer de la Plaça se situa el portal de Sant Lluís, que regulava les relacions amb el marquesat de Dénia. Al sud-oest del mateix carrer se situa el portal del Tossal, que controlava les entrades i eixides dels habitants del Raval i el Call. Una volta traspassada la porta hi havia un carrer molt estret (per a controlar possibles incursions hostils) fins arribar a la Plaça. La següent porta estava situada al nord-oest del carrer Major (on se situa actualment el Passeig), que servia tant per a controlar les relacions amb les alqueries més pròximes (Benirredrà, Benipeixcar, Beniopa i Benicanena) com per a comunicar la ciutat amb el pont vell d'Oliva, fundat en 1305, que estava darrere del Raval.

Als afores de la ciutat, junt al carrer del Riu (actual carreró de l'Hospital), es construí l'Hospital de Sant Marc, al costat d'una església dedicada al mateix sant. Estava més allunyat per a aïllar a la població de les malalties de l'època, moltes de les quals eren molt encomanadisses.

La nova élite religiosa desplaça a l'antiga. On estava situada l'antiga mesquita àrab es construeix l'edifici més emblemàtic del nou poder cristià: l'església de Santa Maria (actual Col·legiata) i, junt a l'església, la plaça del Mercat (actual plaça Major), que seria el punt de trobada entre el poder religiós i el poder civil, representat en l'edifici consistorial (actual ajuntament).

Fora de les muralles, seguint el camí d'Oliva, es trobava la moreria en el barri del Raval. El Raval s'organitza al voltant d'uns pocs carrers que presenten encara hui dia una morfologia diferenciada de la resta de la ciutat. Aquest barri estava limitat per l'actual passeig de les Germanies (antigues muralles) i per l'avinguda del Raval. En el seu interior estava el carrer Algepseria, Forn i Pellers, el que demostra la seua situació perifèrica i que requeria dels seus propis establiments d'alimentació i manufactures per a poder sustentar la població.

Entre 1543 i 1548 Francesc de Borja construeix una nova línia emmurallada. Es construïren dos nous carrers dins d'aquesta nova zona de Gandia: Vila Nova i Sant Roc. Aquesta nova muralla enllaçava amb l'antiga fortificació al final del carrer Major, tancava la universitat fins el Torrelló del Pi, doblava en angle recte fins l'actual passeig de les Germanies on hi havia una altra torre, i tornava a enllaçar amb l'antiga muralla on hui es troba l'edifici de la Caixa d'Estalvis.

En 1778 es construeix l'Ajuntament, seguint el model neoclàssic francés. El primer eixample fou aprovat en desembre de 1880. Se centra en la plaça del Prado. La plaça és un espai obert de forma quadrada i de gran dimensió. Està travessada per dos eixos bàsics: una prolongació del carrer Sant Francesc de Borja (el primer tram s'anomena Rausell) i l'altre que és la transversal que ocupa des de la plaça de Sant Josep del Raval fins la carretera d'Albaida (carrer Mesquita del Raval). Aquesta ampliació de la ciutat tingué polèmica. Els terrenys eren propietat de Rausell, alcalde la ciutat. Quan encara les muralles tallaven el pas al Raval, Rausell ja oferí els terrenys del Prado per a construir en ells. Aquest procés d'especulació s'intentà cobrir fent creure que l'alcalde regalava a la ciutat els terrenys mentre s'assegurava la construcció d'habitatges.

El segon eixample es produí en la zona de l'actual carretera d'Alacant i l'estació del ferrocarril. Com en l'anterior, es buscava l'especulació amb els terrenys. L'eixample es planteja amb una barrera constituïda per la línia del ferrocarril Alcoi-Gandia i s'articula en un passeig (avinguda del Marqués de Campo) que uneix l'estació del ferrocarril amb la plaça de l'Escola Pia i accés al carrer Major. Es transforma el camí del Mar (prolongació de Sant Pasqual) i es planteja un tercer carrer a l'espera de l'obertura d'un altre per l'hort del Convent de Santa Clara. Paral·lela a les muralles es forma l'avinguda d'Alacant.

A principis del segle XX Gandia es troba amb la necessitat de crear nous accessos i vies de comunicació dins dels límits de la ciutat. Per a aconseguir-lo, s'enderroca l'estret carrer que comunicava el Palau amb el Raval en 1922, amb una amplària del carrer de 13,5 metres (actual Duc Alfons el Vell).

En 1925 veu la llum un nou projecte d'eixample de la ciutat. Es projecta el desenvolupament de Gandia en tres sectors. El primer, entre la línia del ferrocarril Alcoi-Gandia, el carrer Mare de Déu dels Desemparats i el riu Serpis amb creixement cap al sud. Es crea un parc junt al Serpis i un barri obrer en el que fóra Molí Vell de Lapeire. Aquesta zona aprofita les infrastructures hidràuliques que els moros construïren en el Raval, zona que s'havia quedat menuda per a absorbir l'augment poblacional. Al sud del Raval es construeixen cases de baixa qualitat per a allotjar els treballadors de la indústria. Aquesta zona pren el nom de Llavadors, pel llavador existent a les vores de les sèquies conservades. La segona zona es desenvoluparia entre la carretera d'Albaida, l'eix de la carretera de València, els límits de Benipeixcar, Beniopa (els seus límits arribaven fins la via del ferrocarril Alcoi-Gandia) i Benirredrà. En aquesta es proposa un reduït barri jardí entre els carrers Sant Rafael, prolongació del passeig de les Germanies, avinguda de la reina Victòria Eugènia (República Argentina) i continuació del carrer Real. Aquesta zona es projectà per a donar lloc a un nou estil de vida més humà, però aquestes construccions tingueren poca importància perquè la burgesia local no veia com a símbol de superioritat viure en unes cases baixes amb jardí però massa allunyades del centre. A més, calia travessar dos límits: la línia de ferrocarril Alcoi-Gandia i la carretera d'Albaida. On si que tingueren importància aquestes construccions fou amb l'ampliació de la ciutat en els anys seixanta, la qual seguí l'estructura ortogonal dels xalets. Eren dos o tres carrers llargs i paral·lels que hui han donat lloc a l'avinguda República Argentina, Abat Solà, etc. La tercera zona s'estén entre el riu Serpis, l'eix de la carretera de València, el carrer Canonge Manjón, la línia del ferrocarril Carcaixent-Gandia i l'avinguda Marqués de Campo, considerant-se prolongada indefinidament en direcció cap al mar. Ací s'ubiquen un gran Mercat d'Abasts pròxim a les estacions de ferrocarril i a la carretera de la platja, eix de comunicació amb el port.

Junt a aquest eixample també es projectà una sèrie de millores internes que milloraren les comunicacions (cal tenir en compte que els carros donaren pas als automòbils). Així, el passeig de les Germanies comença a adquirir la seua condició d'eix vertebrador quan és prolongat fins el carrer Canonge Noguera. Ja s'ha arribat al màxim creixement cap al sud, doncs ho impedeix el riu. També es modifica el carrer Santa Clara. En 1884 s'inicien les obres del Palau dels marquesos de Valier en el passeig de les Germanies i en 1890 la Companyia de Jesús adquireix el Palau Ducal i inicia la seua restauració. Seguint la mateixa dinàmica, en 1885 s'inicien les obres de reforma i embelliment de la façana de l'Escola Pia (antiga universitat fins 1767; en el segle XIX l'adquireixen els escolapis amb la condició d'ensenyar als més pobres). Per últim, s'amplia el Teatre municipal, situat en el carrer duc Carles de Borja.

S'enderroquen les muralles i el passeig de les Germanies es defineix com l'eix de la ciutat. És molt ample, ple d'arbres al gust de l'època seguint el model dels grans boulevards francesos. A aquest carrer se li dóna un accés directe des de la plaça del Segó (carrer Mestre Giner). Aquest passeig servia a la burgesia local per a exhibir-se. Era un dels seus espais simbòlics. Prop del passeig se situen el Cine Royalty i el Teatre Municipal del carrer duc Carles de Borja. Tanmateix, l'edifici més emblemàtic serà el Teatre Serrano, situat entre el passeig i la carretera d'Albaida. Més enllà d'aquesta carretera, l'únic edifici que existia era l'escola de les Germanes Ursulines, destinat a les filles de les famílies més benestants i situat on hui es troba el Banc Atlàntic. Posteriorment aquest edifici es destinà a donar educació als fills de les famílies més humils. Tot això augmentà el valor i prestigi d'aquella zona convertint-la en la zona més cara de la ciutat cinquanta anys després, potenciat amb la construcció d'infrastructures com l'Institut Laboral (actual Institut Ausiàs March) en 1937.

La ciutat té dos espais simbòlics importants: el casc històric, que sofreix un profund procés de terciarització, i el passeig de les Germanies. Es construeixen en el centre edificis emblemàtics com la Caixa d'Estalvis de València, l'edifici del Passatge Brunel, l'edifici de la Telefunken o el Banc Bilbao Biscaia. Així, apareix l'aglomeració comercial en aquesta zona. Durant els 60 es produeix el boom del turisme, el que provoca la construcció d'una sèrie d'infrastructures que aprofiten els ciutadans de Gandia. El nou creixement de Gandia s'orientarà cap a la construcció d'alts edificis que contrasta amb els barris de Beniopa o Benipeixcar, amb cases de baixa altura i carrers estrets i anàrquics. La població immigrant que arribà a Gandia i provocà que es duplicara el seu cens, fou a allotjar-se a aquestes zones aprofitant que en aquests districtes les cases eren més barates. La massificació arribà a un punt tal que fins i tot a Beniopa s'excavaren cases en la roca (carrer de la Muntanya). Altre dels barris que acull la població immigrant fou el de Santa Anna o Natzaré. Aquesta zona, a les vores del barranc de Beniopa, era a principis de segle el lloc d'estiueig de les classes benestants. Amb l'arribada dels nous immigrants es produeix una invasió descontrolada, una urbanització seguint l'estil rústic amb una pràcticament nul·la presència d'infrastructures. El barri es construí il·legalment, excusa perfecta per a la despreocupació de l'ajuntament.

La divisió econòmica es complementà amb la creació del Polígon Alcodar junt a la carretera de València, altre polígon a l'eixida de Gandia junt a la carretera d'Alacant, i el manteniment del situat en la carretera de Daimús. A tot això s'afegeix la construcció de la circumval·lació de Gandia a finals dels 90. Aquesta circumval·lació marca el límit sud i oest de la ciutat. A més, pel sud es trenca el creixement per la presència del terme municipal de Benirredrà, i per l'oest pels barrancs de Beniopa i Sant Nicolau i el barri de Santa Anna. A l'oest el Serpis i la seua zona industrial impedeixen el creixement per aquesta vora del riu. Per tant, l'orientació lògica del creixement de Gandia es dirigeix cap al nord, cap a la platja i el Grau. Aquest creixement s'està promovent amb la construcció de la universitat (dependent de la Politècnica de València, on s'imparteixen carreres tècniques), l'ampliació de les carreteres de comunicació entre Gandia, el Grau i la platja, la carretera Natzaré-Oliva i la posada en marxa del tren que comunica València amb el Grau. Tot aquest creixement arranca en la dècada dels 60 amb l'arribada del boom econòmic. L'augment de les rendes de l'interior de l'estat provoca que els ciutadans d'aquestes zones tinguen diners per a invertir en l'estiueig. Es deixa d'invertir en la taronja i s'inverteix en la construcció, això unit al poc control de l'ajuntament i als baixos salaris dels treballadors fan que la construcció de la platja siga molt ràpida.

En el passat la ciutat se situava en el camí de València a Dénia, a través d'un pont sobre el Serpis, i punt d'origen del camí Reial a Xàtiva i Ontinyent, així com altres vies menors. En la segona meitat del segle XIX s'afegeix la nova carretera N-332, la C-320 i la local de Vilallonga, encara que fou més important l'arribada del ferrocarril Carcaixent-Dénia en 1881, el de Gandia-Alcoi o Tren dels Anglesos en 1892 i la construcció del port en 1890. En 1972 s'inaugura la línia fèrria València-Gandia, i posteriorment l'autopista A-7. En 1998 es finalitza la circumval·lació a Gandia seguint el traçat de la N-332.

Gandia és una ciutat de serveis, sector que ocupa el 66% de la mà d'obra local, davant el 17% de la indústria, 12% de la construcció i l'escàs 5% de l'agricultura. El seu volum d'habitants i el seu caràcter de centre comercial d'una àrea molt extensa, que abasta tant la Safor com la Marina i zones menors d'altres comarques, li permeten disposar d'una abundant i diversificada xarxa comercial i de serveis de transport, públics, i de l'administració. Tot això es complementa amb l'important paper del sector turístic, que compta amb una oferta de 13.500 apartaments i xalets, 3.300 places hoteleres i 1.400 places de càmping. Després dels anys 50 el turisme es convertí en un dels pilars bàsics de l'economia local. En la ciutat el centre comercial i administratiu se situa en el casc antic, concentrat en els tres eixos tradicionals, i prolongat en la part moderna amb el passeig de les Germanies. Gandia absorbeix el 90% dels serveis financers i a les empreses de la comarques i una mica més del 50% dels serveis comercials, de restauració i hostaleria, de transports, personals i d'oci. El comerç exterior ha experimentat una apreciable expansió durant l'última dècada, principalment les exportacions. Especialment, es tracta de productes agroalimentaris i béns de consum, sent el seu principal destí el mercat europeu. Un indicador de la importància econòmica de la ciutat és la renda per càpita. Amb un nivell lleugerament superior als 10.000 $ USA, Gandia se situa en un dels esglaons més elevats de la Comunitat Valenciana.

A pesar de no ser una ciutat industrial, la indústria ocupa un paper destacat. En el passat existiren nombrosos telers de seda, i també foren tradicionals el tractament de la pell i la fabricació de mosaics. A principis del segle XX abundaren les serraduries, principalment en el camí del port, i posteriorment les grans fàbriques de productes agroalimentaris. En aquesta última branca fou important la instal·lació en els anys 40 d'una factoria de sucs i concentrats, amb capital alemany. Actualment dues branques concentren les majors empreses del municipi, tant per facturació com per mà d'obra: l'agroalimentària i la de la fusta. Hi ha a més altres empreses d'elevada importància a nivell nacional en els sectors de les construccions metàl·liques, en informàtica i en material elèctric. Les empreses s'ubiquen en el polígon Alcodar (situat entre la N-332 i la línia fèrria), en dues zones industrials situades al sud del riu i al sud de la carretera d'Albaida fins el Real. La construcció és altre sector de gran importància, sobretot impulsat pel creixement urbà tant de Gandia com de la platja, i connectat també amb el de la resta de la comarca. El sector agrari té un paper molt secundari en l'economia local, ja que ocupa un escàs 4% de la població activa. En el passat Gandia participà de l'auge de la canyamel, la morera, l'arròs i les hortalisses. El secà era un cultiu molt extens, basat principalment en el garrofer i la vinya. En l'actualitat el terreny cultivat ocupa una tercera part de l'extensió municipal, davant un 53% catalogat com a forestal. Entre 1960 i 1995 la superfície cultivada s'ha reduït de forma simultània a l'expansió del regadiu. El secà, de 596 hectàrees en 1959 (322 de garrofer i 201 d'olivera), ha estat pràcticament eradicat. En el regadiu els cítrics han passat de 1.363 a 1.698 hectàrees, mentre que les hortalisses s'han reduït i l'arròs ha desaparegut. El monocultiu cítric es reparteix entre 1.070 ha de tarongers i 628 de mandariners. Per al rec es recorre a les sèquies Nova i Vernissa (ambdues d'aquest últim riu), i en menor grau a la sèquia Comuna de Gandia (del Serpis) per les partides de Benieto, Rajolar, Llop i Rafalcaid. Aquestes àrees es veuen reforçades amb els pous, a més d'expandir-les per altres zones on destaca Marxuquera. La ramaderia té una escassa representació, limitada a algunes granges d'aus i de boví.

Calendari del Mes


El temps en Gandia

Nº Visites: 2542330

L'Any amb Calassanç

"1. Espero que ahí vayan bien las cosas, sobre todo si se hace oración por la mañana y por la tarde, la confesión y la comunión los domingos y los jueves y las disciplinas tres veces por semana:, todo ello puede hacerse aún cuando vayan por las fincas. Los ayunos no pueden hacerse fácilmente por quien anda y se fatiga. Les recuerdo esto, porque el alma vale más que todo el mundo junto y, si esas prácticas las hicieran, al menos algunas, los dos juntos, sería cosa de gran servicio a Dios, porque dice «donde estuvieren dos congregados en mi nombre en medio de ellos me encuentro yo» (Al P. Sorbino, Cesena, 2147-1633). 2. Sobre el H. Camilo me remito a V.R. Hágale saber que cuando los alumnos ven amor de padre en el maestro y diligencia para su aprovechamiento, vienen a gusto a la escuela, aunque no haya representaciones (teatrales) (Al P. Graziani, Nápoles, 2148-1633). 3. En cuanto al desorden del último jueves lardero, me parece que se lo pasaron como seglares y no como religiosos, porque el religioso debe dar al espíritu según sus necesidades y al cuerpo lo mismo, y no más al cuerpo, porque da coces contra el espíritu y le hace cometer pecados mortales, llegando a ser, como dice S. Pablo, «hombre animal». etc. Haga cumplir, como hacemos en Roma, una regla adecuada a todos y V.R. diga públicamente que esa es también mi voluntad (ídem). 4. El camino para llegar a ser sabio y prudente en la escuela interior es hacerse a los ojos de los hombres como un tonto, dejándose guiar como un borriquillo. Esto es doctrina verdadera, pero como es contraria al sentido y a la prudencia humana, pocos la siguen y así se confirma la palabra de Cristo «estrecho es el camino y pocos son los que lo encuentran» (Al P. Frescio, Nikolsburg, 2300-1634). 5. En cuanto al estudio de los Hermanos, V.R. no los ocupará por la tarde para que puedan estudiar hasta la hora de la oración y aun media hora después, que se irán a la habitación, terminado todo:, si ponen empeño, podrán estudiar otra hora por la mañana, y recomendará al P. Pedro que les ayude de acuerdo con la capacidad de cada uno, que hará algo muy agradable a Dios (Al P. Rubbio, Ancona, 2640-1636). 6. Procure que las escuelas se mantengan en la observancia para evitar todo escándalo. Y si por casualidad alguno no quiere hacer escuela, métalo en seguida en la cárcel (Al P. Romani, Florencia, 3207-1639). 7. Tengo que avisarle de una falta y descuido grande que se da en esas escuelas:, se trata de vender y comprar. Que se ponga remedio a eso. Y el que cometa una transgresión, la primera vez haga que se quede tres días sin vino, y si no se enmienda, me avisa de nuevo, para que se quite semejante abuso y escándalo (Al P. Romani, 3208-1639)."

Destacats